L'Entrevista ..
Ferran Torrent ens ha parlat de la seva darrera obra Només socis (Columnas), on recupera dos dels seus personatges emblemàtics: l'escriptor Ferran i l'exdetectiu Butxana. Torrent, que ens ha recordat que a les seves darreres obres apareix com un dels escenaris la parróquia d'Ordino, explica que quan té encetat el 30% de l'argument comença a escriure: "sóc partidari de que les novel·les donin sorpreses, tant als lectors com a mí mateix mentre vaig escribint-les". Molt crític amb l'espectacle que ha suposat la Fira de Frankfurt, refusant la invitació a assistir-hi, pensa que actualmente "les lletres catalanes pateixen un retrocés i no té el prestigi d'anys enrere".
Ha estat Notícia d'actualitat...
Bargalló diu que Frankfurt ha tingut un milió de superàvit
Günter Grass y Saramago se suman a la Plataforma de Apoyo a Zapatero
Els hereus de Tolkien es querellen contra New Line Cinema
La mort com a gènere literari... per encàrrec
Ens agrada suggerir al programa maneres diverses per a fer-se rics amb les lletres o bé resaltar noves i ingenioses professions al voltant de l'escriptura. Un reportatge publicat a El Periòdic ens ha ofert la possibilitat de conèixer una nova: El cronista de mort.
"El personatge que amb la llibreta a la mà va cada dia al tanatori; que assisteix a quatre cerimònies i de totes en consigna els detalls; que apunta a la llibreta el nom del sacerdot, del violinista i la pianista; que s'asseu després a escriure què ha passat; aquest personatge, que és nou, s'ha de batejar, anomenar-lo d'alguna manera. Periodista funerari, o periodista de funerals, o cronista de les morts dels altres."
Això, ens obre la porta per a parlar de la mort com a gènere literari i descobrir una particular manera de que més enllà de la visió occidental del tema, molt influenciat per les clàssiques elegies i els poemes de condol, hi ha un gènere japonés de Poema a la mort, on una persona deixa escrit un "poema d'acomiadament de vida", normalment en estil haiku, que deixa juntament amb el seu testament, com a llegat de la seva memòria. Aquest costum de la cultura japonesa és únic al món.
¿Soy sólo yo?
Pensad en ello: todo descansa en
columnas de escarcha.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Una hoja se va, y
otra se suma
al viento.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Este fantasmasl
caer de pétalos se desvanece en
luna y flores...
Aprofitem per recomanar dues grans obres -de la vessant occidental- que parlen de la mort: The dubliners (James Joyce) i Mort a Venècia (Thomas Mann)... amb l'adagio de la Simfonia 4 de Mahler de rerefons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada